Tot i que vam escollir el teatre de l'absurd i la creació va començar amb ell, inconscientment tot va anar decantant-se pel clown, però no vam ser capaços de veure-ho fins que vam parlar amb la Marta. Vam decidir provar, i tot i les nostres poques expectatives, la cosa va rutllar més fluidament que mai.
Tot i que teniem unes nocions que la Marta ens va donar, necessitàvem informar-nos més.
QUÈ ÉS UN CLOWN?
El registre d'un pallasso és diferent al d'un actor. El pallasso no interpreta el que li passa, ho viu i reacciona a qualsevol impuls extern . No està tancat en un món fictici (pel clown no existeix la quarta paret com al teatre convencional), viu en un món real que comparteix amb tothom.
Com diu de manera magistral Claret Clown: "La quarta paret en el pallasso està darrere del públic". En certa manera és com connectar-se a una determinada freqüència, entrar en una altra dimensió, la dimensió on habita el pallasso .
És molt important aquest concepte, ja que com la Marta Otín ens explicava, el cop de mascara és l'ABC del clown. No només hi és el públic, sinó que hi interactua amb ell perquè, o bé se li provoqui una reacció, o que ell la provoqui al públic (sempre des del clown).
Un pallasso no és un actor. Un pallasso és un pallasso.
Un actor pot compondre un personatge a partir de certes consignes donades pel director o per l'obra que aquest interpreta, encara que no tinguin res a veure amb la seva pròpia personalitat. Però el pallasso existeix ja dins d'un, és un mateix. Com va dir Roberto Benigni : "L'actor inventa o interpreta un personatge, mentre que el pallasso encarna el seu propi". Es tracta d'observar, de veure com un mateix es mou, com reacciona, quins tics té, i llavors portar-los al límit, a la bogeria. En certa manera, el clown es basa en el propi ridícul. Pot tenir diferents tipus de clowns, tants com personalitats en el seu interior! Però tot i això hi haurà un d'ells que serà el predominant, el més semblant al que és en realitat. A més, actualment no s'escriuen obres per a clowns; els clowns són sempre els creadors de les seves pròpies obres .
És interessant aquest fragment, ja que tot i que la Marta ens havia comentat que el clown prové d’un mateix, no havíem caigut en aquesta distinció del clown i l'actor.
Marc: M'ha sorprès, i a partir d'ara deixaré d’actuar quan estigui fent el clown, doncs m’he adonat de que no és així. Evidentment, estàs actuant, ets un actor quan fas de clown però no tot flueix i sorgeix de la mateixa font.
Hi ha pallassos i pallassets. No n'hi ha prou amb maquillar-se, posar-se una disfressa de robes àmplies de colors, un nas i fer ganyotes per ser pallasso. Els somriures de plàstic no serveixen, han de ser autèntics. Hi ha molts venedors de globus, maquilladors de nens, animadors de festes infantils, etc. Però ser un veritable clown és molt més que això. Un veritable pallasso és aquell que no actua, sinó que és; que no s'amaga al darrera del maquillatge o el nas (si és que porta maquillatge o nas). Per ser un veritable pallasso, l'actor ha de ser honest, despullant-se (metafòricament parlant, o literalment com Jango Edwards) davant del seu públic, tenint una visió còmica de les coses, mirar i veure, escoltar, estar atent, aprofitant tot el que passa al seu voltant, tenint intenció, següent clar, no pensar sinó accionar, invocar, evocar, provocar. Com va dir Dario Fo: "Creure que és pallasso per posar-se una piloteta vermella al nas, un parell de sabates desmesurats i udolar amb veu aguda, és una ingenuïtat d'idiotes " .
És aquí on arribem, potser, a la clau del problema. Despullar el teu própi ser, i la teva persona davant de tothom (parlant metafòricament . És, quasi, un fet que pocs dels éssers humans mostren la seva vertadera persona davant la societat, però, ara per molt que costi s’ha de fer com a pas per a bons actors, actrius, clowns, ballarins...
L'ésser pallasso no s'aprèn, es troba dins de cadascú de nosaltres. És tan sols qüestió de deixar-lo sortir, de desaprendre allò après, de despendre'ns de les muralles que hem edificat per protegir-nos, d'esfondrar les mascares que ens hem anat posant amb el anys i deixar aflorar al nen que tots portem dins, i obrir la porta a la bogeria interna .
Curiosament, trobem que hi ha un gran paral·lelisme entre els nens petits i els clown:
1.Tots dos volen ser estimats pels seus pares i, en general, pel món sencer (el clown pel públic).
2.Volen ser com els adults i intenten imitar-los (el clown fa el mateix, desitja integra-se i intenta assemblar-se a la gent "adulta i normal").
3.Són espontanis i no tenen sentit del ridícul .
4.Expressen les seves emocions sense posar límit i poden passar instantàniament d'una a una altra.
5.Si un nen, per exemple, està colpejant amb una joguina un moble, pararà un moment per mirar al seu pare o mare (compartir amb el públic). I si els seus papes riuen, vol dir que ha de seguir colpejant la joguina (èxit). En canvi, si no riuen (fracàs) cal colpejar amb més força o bé buscar una altra via, com anar a colpejar un altre moble, o colpejar el mateix moble amb una altra joguina. Els nens sempre que fan alguna cosa miren a l'adult per compartir i buscar la seva complicitat, i la seva actitud després de mirar-los dependrà de la reacció de l'adult (es podria relacionar amb el cop de màscara).
6.En general, si els renyes no defensaran el que fan, com a màxim ploraran o es sentiran en evidència, però segurament es venjaran més tard, potser amb la seva actitud cap a tu, o potser fent una mala passada encara més gran. (El clown no es defensa davant d'un atac, i menys de l'autoritat, però després pot venjar-se ).
7.Són extremadament curiosos i qualsevol cosa pot sorprendre'ls i al·lucinar-los (capacitat de sorpresa).
8.Si els regales una joguina caríssima poden treure-la de la caixa, deixar-la a un costat, i passar-se hores jugant amb la caixa i l'embolcall (el món al revés).
Llegint aquestes línies ens hem adonat que realment el clown és el nen que portem dins, però que la societat corromp amb les seves normes, restriccions, prejudicis... Creiem que aquesta reflexió ens ajudarà a trobar el clown própi que tan desesperadament estem buscant.
LA HISTÒRIA DEL CLOWN
INTRODUCCIÓ
L'art del clown existeix des de fa milers d'anys. Un clown nan actuava ja com a bufó a la Cort del Faraó Dadkeri-Assi durant la Cinquena dinastia Egípcia sobre l'any 2500 a.C. Els bufons de les Corts han actuat a Xina des de 1818 a.C. Al llarg de la història la majoria de les cultures han tingut clowns. Quan Cortez conquistà la nació Asteca, va descobrir que a la Cort de Montezuma hi havía bufons semblats als europeus. "Fools asteques" (clowns nans i bufons geperuts), van estar entre els tresors que van portar al Papa Clement VII. La majoria dels tributs natius americans han tingut algun tipus de clown. Aquests clowns tenien un important rol social i religiós a la vida de la tribu, i en alguns casos eren considerats capacitats per guarir certes malalties.
BUFONS
Els clowns que actuaven com a bufons de tall tenien gran llibertat de paraula i critica. Sovint eren els únics que podien expressar-se contra les normes socials o del govern, i fins i tot el seu humor podia arribar a afectar i canviar la política del govern. Sobre l'any 300 a.C., l'Emperador Xinès Shih Huang-Tu va revisar la construcció de la Gran Muralla Xina. Milers de treballadors eren assassinats o morien de cansament durant la seva construcció. L'emperador planejava també pintar el mur, que hagués provocat la mort de molts altres milers, però el seu bufó, Yu Sze, va ser l’únic que es va atrevir a criticar el seu pla. Yu Sze, bromejant, el va convèncer perquè abandonés la seva idea de pintar el mur, i és recordat avui a Xina com un heroi nacional.
Un dels més famosos bufons de les Corts Europees va ser Nasir Ed Din. Un dia, el rei es va veure al mirall i trist per la cara de vell que es veia, va començar a plorar. Els altres membres de la cort van decidir que el millor que podien fer era plorar també, i quan el rei va parar de plorar, tots van parar de plorar, excepte Nasir Ed Din. Quan el rei li preguntà a Nasir perquè ell continuava plorant, i ell replicà, "Senyor, vosté s’ha vist a vosté mateix al mirall sols per un moment, i ha començat a plorar. Jo el veig tot el temps".
COMÈDIA DE L'ART
La Comèdia de l'Art va començar a Itàlia al segle XVI i ràpidament va dominar el panorama teatral europeu. Era un tipus de teatre amb grans dosis d'improvització, basat en personatges i escenaris arquetípics de l'època. En ella existien molts personatges còmics, dividits en amos i servents. Hi havia tres tipus de servents còmics: el Zany primer, el Zany segon (tots dos homes) i la Fantesca (dona). El Zany primer era enginyós i sovint conspirava contra l'amo. El Zany segon era un servent estúpid que estava ficat en els plans del Zany primer, i la majoria de les vegades era presa de les seves trapellades. La Fantesca era una serventa que representava la versió femenina d'un dels Zany. Volia participar als plans i provocava una història romàntica entre els servents. La història del clown és una història de creativitat, evolució i canvis. L’Arlequí va començar com a segon Zany, la mata de Brighella. Els actors van representar gradualment a l’Arlequí cada vegada més elegant i intel·ligent, fins que actualment ocupa la posició de Brighella (servent i ajudant). A la Pantomima Anglesa, un estil de teatre basat en la Comèdia de l'Art, John Rich va completar l’evolució de l 'Arlequí, fins que el va convertir en el protagonista, desenvolupant nous personatges que van assumir la posició de mates idiotes de l'Arlequí. Un d'ells va ser el clown de cara blanca.
William Kemp i Robert Armin - Clowns de Shakespeare
Durant el regnat de la reina Elizabeth, els espectacles de clowns a Anglaterra eren basicament una forma d'art. Shakespeare era l'escriptor d'obres per a la companyia teatral "Lord Chandler's Men". Dels 26 principals actors a la "Lord Chandler's Men", dos , William Kemp i Richard Armin, eren clowns. William Kemp va ser el primer clown de la companyia. Es va convertir en una estrella, fins al punt que va ser amo d'una part de la companyia i del Globe Theatre. Es va especialitzar en interpretar un tipus de personatges del camp, estúpids, que xocaven i ensopegaven amb tot (estil que més tard serà conegut com a August). Robert Armin (1568-1615) va entrar en la companyia quan Kemp la va deixar. S'especialitzà en interpretar bufons de cort estúpids i bromistes. Va escriure una de les primeres històries del clown publicades un llibre sobre famosos bufons de cort. L'estil de les obres de Shakespeare van canviar quan Armin va reemplaçar a Kemp. Se sap que les feia a mida de les habilitats dels seus clowns. Els entesos creuen que part dels guions existents eren improvitzacions dels clowns que després de provar davant del públic, passaven a formar part dels guions. Segons la tradició, Hamlet ordenava als clowns parlar només el que havia estat escrit per a ells, i això era una crítica directa a la predisposició de Kemp a improvitzar.
Philip Astley va crear el que s'ha considerat el primer circ, a Anglaterra al 1768. Va ser també el creador de la primera actuació de clown de circ, anomenat "Billy Buttons" o "Tailor's Ride To Brendford". El típic acte estava basat en la història d'un sastre, inepte, que es dirigia a Brendford a cavall per votar en unes eleccions. Astley imitava al sastre, intentant muntar al cavall. Primer tenia moltes dificultats per muntar correctament, i després, quan finalment aconseguia muntar-lo, el cavall sortia galopant a tal velocitat que el personatge sortia volant pels aires i queia al terra. Com a productor de cric, Astley va contractar a altres clowns perquè féssin la rutina "Billy Buttons", rutina que es convertirà en tradicional a tots els circs durant un segle. Fins i tot avui, als circs moderns existeixen algunes variacions d'aquesta rutina amb algú del públic intentant muntar a cavall.
Joseph Grimaldi - El Pare del Clown Modern:
Joseph Grimaldi (1778 - 1837) va ser exclusivament un clown teatral. És considerat el Pare del Clown modern perquè va ser l'artista que va portar al clown de cara blanca al paper de protagonista reemplaçant a l’Arlequí. Grimaldi va créixer al teatre, i va sobresortir en el disseny i la elaboració de trucs i efectes especials. El tipus de producció que interpretava semblava una caricatura del correcamins (els dibuixos animats) en accions amb escenes de persecucions i violència còmica amb resultats temporals però extrems. També va ser conegut per les seves cançons, en particular una anomenada "Hot Codlins". A més a més, va d'aparèixer com a clown de cara blanca i va actuar a la representació de Divendres en una producció còmica de Robinson Crusoe.
El primer clown de circ dona:
La primera dona clown del circ americà de la qual es tenen dades va ser Amelia Butler, la qual representava una reconeixible clown femenina al 1858 quan va estar de gira amb el xou "Nixon's Great American Circus and Kemp's Mammoth English Circus"
Clowns cantants
A mitjans del segle dinou, abans de la invenció del fonògraf i la ràdio, les cançons populars eren propagades per tota Amèrica per clowns cantants que venien fulls amb les lletres i musiques de les cançons, después del xou. Aquests clown van jugar un important paper en la cultura musical americana.
ORÍGEN DEL PERSONATGE DEL CLOWN AUGUSTO (el clown de nas vermell)
Existeix una estesa llegenda que passa de boca en boca sobre els orígens del clown August. D'acord a la llegenda, un acròbata americà anomenat Tom Belling estava actuant amb un circ a Alemanya al 1869. Tancat al seu camerino com a càstig per no sortir a temps a escena, entretenia als seus amics vestint-se amb robes inadequades per interpretar al mànager del show. I un dia que el va enxampar, Belling va sortir corrents per fugir d’ell, acabant a la sorra de la pista on es va entrebancar amb la cartel·la que separava la pista del públic, caient al terra. Degut al seu desconcert i a la pressa per fugir, va tornar a ensopegar amb la cartel·la, en voler sortir de la pista. El públic va cridar "Auguste!" (que en alemany significa boig o borratxo). El mànager li va demanar a Belling que continués apareixent com August a partir de llavors. La majoria dels historiadors seriosos dubten de la veracitat d'aquesta llegenda per una raó: la paraula Auguste no existia al llenguatge alemany fins després de que el personatge es fes popular. Una de les teoríes de l'origen actual és que Belling va copiar el personatge de R'izhii (Xarxa Haired) un clown que va veure quan va estar de gira per Rússia amb un circ. Personatges com l'August certament existien abans. Acceptat o no, ell va ser el primer, i a causa de no tenir molt èxit com a August, aviat va abandonar el clown per convertir-se en mag.
Els primers clowns Augusts tenien una aparença natural com si haguessin entrat des del carrer a la pista del circ. El maquillatge exagerat associat amb el clown August d'avui, va ser introduït per Albert Fratellini, dels Germans Fratellini.
ORIGENS DEL PERSONATGE CLOWN RODAMÓN
James McIntyre i Tom Heath van crear la caracterització del clown Vagabund al 1874. Van representar Afro-americans rodamóns durant la Guerra Civil a Amèrica. Basaven els seus personatges en clowns joglars de cara negra, la qual cosa és l'origen de la boca blanca usada per aquest tipus de clowns. Van estudiar la cultura afroamericana intentant representar-la amb precisió. McIntyre va tenir el mèrit d'introduir una dansa afro-americana anomenada "The Buck and Wing" a l'escena americana, la dansa seriosa més tard coneguda com "Tap Dansi" (Zapateado).
