El primer que havíem de tenir clar per poder començar era el tema que volíem tractar, i depenent de quin sigués, ens seria més fàcil decidir-nos entre clown o teatre de l'absurd.
Se'ns van acudir diversos temes possibles, però no ens convencia cap del tot. Per una banda, vam pensar en explotar accions molt quotidianes per portar-les a l'extrem de l'humor. També vam pensar en fer servir el Treball de Recerca per reivindicar algun tema com els desnonaments o els suïcidi.
L'última cosa que ens va cridar l'atenció van ser els TOC (trastorns obsessius compulsius). Vam creure que en podríem treure molt de suc i, ens vam decidir. Quan vam seguir informant-nos, ens vam adonar que el tema era massa complicat com per a poder aprofundir gaire a l'hora de crear els personatges, així que vam tornar altre cop a la idea de les situacions quotidianes i vam decidir fer una obra en la qual la trama tingués lloc dins d'un ascensor.
Ara només quedava un dubte...
CLOWN o ABSURD
TEATRE DE GEST
El teatre de gest és aquell que s’expressa mitjançant la paraula corporal. Cada gest i cada moviment del cos explica alguna cosa i tal i com es diu no hi ha paraules tan clares com el llenguatge corporal, una vegada s’aprèn a llegirles. Com va dir Johansen i Larse en Helbo i altres “el gest és la unitat més petita portadora de sentit procedent d’una combinació d’elements del significant i els elements dels significat”.
Si certes formes del teatre poden no fer ús de la paraula com és la pantomima, cap estil teatral pot deixar d’utilitzar la gestualitat.
Això es degut a que el gest es un acte inconcient del cos mogut per una intenció. Si, bé el teatre busca la semblança amb la persona haurà de fer allò mes primitiu que li pertany el reflex inconcient del gest.
TEATRE DE L’ABSURD O CLOWN
El Teatre de l'Absurd és un terme emprat pel crític Martin Esslin el 1962 per classificar certs dramaturgs que escrivien durant la dècada de 1950, principalment francesos, el treball es considera com una reacció contra els conceptes tradicionals del teatre occidental .
El terme, que s'encunya com a alternativa al d'anti-théâtre o nouveau théâtre, ha passat ja a designar sobretot el teatre de Samuel Beckett, Eugène Ionesco, Fernando Raval, les primeres obres d'Arthur Adamov i Jean Genet.
Moltes de les preocupacions d'aquest teatre troben la seva motivació teòrica en els escrits d'Antonin Artaud a "El Teatre i el seu doble" (1938) i, d'alguna manera, en la noció brechtiana de Verfremdungseffekt (efecte alienant), mentre que la comicitat bufonesca té les arrels en les pel·lícules de Charles Chaplin, Stan Laurel i Oliver Hardy, els Germans Marx i Buster Keaton .
Prenent com a punt de partida l'absurd de la vida, vist de forma palpable i no com a evocació, tal com succeïa en el teatre de Giraudoux, Anouilh, Sartre i Camus, el teatre de l'absurd no és un moviment o una escola i els autors presenten un panorama heterogeni. El que tenen en comú és el rebuig generalitzat del teatre realista i la seva base de caracterització psicològica, estructura coherent, trama i confiança en la comunicació dialogada .
Obres recomanades per la Marta Otín:
Tot esperant Godot-Samuel Beckett
Comentari: Personalment, algunes de les escenes se m'han fet molt llargues, ja que em donava la sensació de que no avançava la història. De fet, així era. Però a part d'això m'han agradat moltes característiques d'aquesta obra, com les contínues repeticions de diàlegs basant en monosíl·labs. Com que la obra llegida no em va acabar d'agradar, el Marc i jo la vam buscar representada a Internet, i em va agradar molt més. Suposo que pel fet que aquelles escenes de les que parlava abans ara no se m'han fet tan pesades, sinó que tot tenia un ritme molt més interessant, i l'actuació dels actors era molt bona a nivell interpretatiu.
La cantant calva-Eugène Lonesco
Comentari: Aquesta obra em va fer molta gràcia, l'he trobat molt bona. L'absurditat dels diàlegs és obvia, i l'argument m'agrada per la seva simplicitat. El fet que tot siguin escenes seguides però que els diàlegs vagin canviant d'una manera tan ràpida i sense sentit em va agradar molt, i em sentia intrigada per veure com podria seguir i fins a on portarien la conversa. A més, trobo molt interessant que tot passi al mateix lloc, sense canvis.
Momo- Michael Ende
Comentari: La història em va semblar força interessant i entretinguda, molt interessant. Però no em va aportar cap idea per a poder desenvolupar a la nostra representació. Tot i això, sí que m'ha agradat la manera en que critica la societat, des del punt de vista d'un infant. I això si que crec que seria molt interessant per a nosaltres, utilitzar el Treball de Recerca per fer una rehibindicació social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada